El món d’avui
Gran dia per a recordar:
Com pot ser que una pedra que deu fer 1cm x 1cm (pulida i neta, tot s’ha de dir) pugui valdre 6€? Potser sóc jo que sóc una mica “tacaña”, però des d’aquí faig una crida als venedors de pedres que abusen de la gent adicta a treballar amb les mans i ens agrada fer-nos les joies:
PERQUE VENEU PEDRES DE MERDA A PREUS DESHORBITATS??!!!
Jo em pregunto això ja que cuan al mirar la pedreta de merda he vist el preu, casi se’m cau de les mans, i per culpa d’axiò m’he quedat sense respirar i casi sense dinar ja que aquests 6€ serveixen per dinar demà.
Parlant del tema dels diners, puc afirmar legalment que estic escurada, i per tan faig una crida:
SE QUE ES TRISTE PEDIIIIR, PERO MAS TRISTE ES ROBAAAAR. NO SOY IMIGRANTE DE “LA RUMANIA” NI TENGO “MADRE EN VALL HEBRON” NI NECESITO “PANIIAALES PARA NINIIO”, PERO SOY ADOLESCENTE Y ESTUDIANTE, DOS MALAS COMBINACIONES. ASI QUE SI ALGUIEN NECESITA ALGUNA PROFESORA (CON EXPERIENCIA) O CANGURO (TAMBIEN CON EXPERIENCIA) ESTOY AQUI. CUALQUIER TRABAJO QUE NO SEA SEXUAL. GRACIAS, DE ESTOS EL MUNDO ESTA LLENO DE ESTE TIPO DE TRABAJOS.
Mai va malament fer una crida d’això, no? i aprofitant doncs també puc dir que un amic meu ven una Predator.
O un altre amic que busca rollo, o que jo li escrigui un relat erotic amb el cual masturbar-se mentres la seva novia (que canvia com de roba interior) esta de botellón amb les seves amigues (J, segueix utilitzant la imaginació)
També podria dir d’un dibuixant, molt bo per cert, molt professional i freak que busca portades per ilustrar.
Inclús podria afegir de gent que busca pau al món, un canvi de gobern, vacanses i tranquilitat, una tapa de truita de patates, un joc d’ordinador, una puta per menys de 30€,etc.
La conclusió, és que tothom busca i poca gent troba. Potser que ens oblidem del desig de buscar i ens centrem més en tot el que hem trobat al llarg d’aquests dies/mesos/anys… i no dic que ens haguém de conformar amb el que tinguem (que és una cosa que no m’agrada en un home), sinò que valorem el que tenim i pensar que
SEMPRE POT ANAR PITJOR i perdre el poc que tenim.
MAYBE I’M AMAZED
Baby I’m amazed at the way you love me all the time
Maybe I’m afraid of the way I love you
Baby I’m amazed at the the way you pulled me out of time
Hung me on a line
Maybe I’m amazed at the way I really need you
Baby I’m a man and maybe I’m a lonely man
Who’s in the middle of something
That he dosen’t really understand
Babe I’m a man and maybe you’re the only woman
Who could ever help me
Baby won’t you help to me understand
(lead solo)
Baby I’m a man and maybe I’m a lonely man
Who’s in the middle of something
That he dosen’t really understand
Babe I’m a man and maybe you’re the only woman
Who could ever help me
Baby won’t you help me understand
Baby I’m amazed at the way you’re with me all the time
Maybe I’m afraid of the way I leave you
Baby I’m amazed at the way you help me sing my song
You right me when I’m wrong
Maybe I’m amazed at the way I really need you
Murphy està de vacances
SSSisisi!! Avui he burlat la llei de Murphy: aquella que diu que si una cosa pot sortir (per mínima que sigui la possibilitat) malament, doncs sortirà malament: Avui he fet l’examen teòric de fotografia!
Si, hi poso una exclamació perquè m’ha sortit bé, sinó ho posaria una careta trista (psicologia de xat).
I què te a veure Murphy en tot això?
Com una moda es van posar aquells exàmens per grups (grup A i grup B) on hi apareixen preguntes diferents a cada un, i encara que els professors diguin que no, sempre n’hi ha un de més fàcil i un de més difícil. Però avui la diferència estava cantada: mentrestan en un examen ens preguntaven quines característiques tenia un flash, als altres els hi preguntaven els filtres polaritzadors i com funcionaven. Evident la diferència, no?
Murphy sempre puteja als que no estudien donant-los l’examen més difícil. Però avui NO!. Avui com que feia més calor del normal, les papallones volaven, els ocells cantaven i cupido disparava fletxes a qui menys s’ho espera perquè aquest estiu tingui remordiments de consciència per si s’enrotlla amb algú, doncs Murphy ha decidit anar-s’en de vacances i ha relliscat:
M’HA DEIXAT L’EXÀMEN FÀCIL! JAWJAWJAWJAW…
Da Vinci y la salvación
Text del Luis, sempre he pensat des d’aquest any que el connec que escriu molt bé. Descriu amb molta intensitat el sentiment aburrit de les classes. Jo crec que si fos escriptor, en seria un de serieB, lo seu seria que fos crític, tan àcid, crispant i elèctic…jiji.
Atenció, aquest text només s’entén a la perfecció si es tenen en compte un parell de conceptes:
-en Luis (i la resta d’estudiants) està furiós per veure com un troç de cartulina anomenada “paspartú” que serveix per recuardar un treball o una fotografía pugui valdre 4,5€, és una estacada!
-A la Classe d’Història del Disseny només hem vist presentacions en PowerPoint. i la professora es dedica a apretar tecles perque passin els fotogrames en un teclat dels anys 20 com a mínim i per tan va una miiiiiiiqueeeeeta dur.
- En Yaku o Daniel Yakubobich, professor de creativitat té un mètode pedagògic molt inusual: a cada alumne li diu alguna cosa diferent per a fer tot i ser el mateix exercici i nega que hagi explicat a una altre persona alló altre. És que les drogues fan molt de mal…
Finalment dir que és VERÍDIC tot el que s’explica aquí:
Era Martes, nadie miraba a nadie, todos miraban el reloj… un sudor frío resbalaba por nuestros cuellos y la tensión se podía cortar con un paspartú de 4,5 euros… TOCABA HISTORIA DEL DISEÑO, una clase cuyo espíritu pedagógico es nulo y en la que una profesora (si es que realmente lo es) se dedica a presionar teclas violentamente mientras se suceden interminables pantallas de Powerpoint, ¿¡es que no se acaban nunca!? grita al borde de la esquizofrenia un alumno anónimo cuyo bolígrafo le ha intentado ahorcar mientras acababa de escribir la frase: “Tema IV: Revolución industrial” proyectada en escalofriantes letras violetas en la pared de la clase…. ¿¡Cuantos temas hay¡? grita de nuevo el ingenuo alumno ante la implacable respuesta de la profesora: “¡¡Los que hagan falta!!” contesta entre macabras risas. Marta Iglesias detiene sus baterías… digo… para de hablar para beber agua y así dejar que los músculos de nuestras manos puedan destensarse durante décimas de segundo, putas décimas de segundo y lo que es más importante… putos segundos. La hora y media de clase se convierten en una lucha por la supervivencia al más puro estilo la selva de los famosos, en la que el más fuerte es quien ha dormido más de 6 horas, tiene unos apuntes impecables e incluso se mantiene erguido y despierto ante las lecturas fríamente aprendidas de memoria de la profesora, ella no razona, ella no piensa, ella… es profesora de Historia del diseño. El colectivo verdaderamente sufridor de este atentado educativo se encuentra en las últimas filas, arrastrándose entre pupitres con los ojos inyectados en sangre y con la única opción de aislarse cerebralmente de la clase, aunque es imposible, esa mujer lograría matar a cualquier persona sin necesidad de tocarla. Los años de entrenamiento en centros públicos de mierda no sirven de nada aquí, a estos profesores los hacen de titanio y són capaces de resistir cualquier impacto cuan parahuevos trucado con un huevo duro lo hace contra el brillante suelo de valdosas gastadas que le acecha provocándole, como si el destino de ese huevo estuviera en manos de una puta valdosa, puta valdosa… putos parahuevos… puto profesor de creatividad!
La situación en la clase era terminal, según nuestro reloj interno había pasado ya mas de la mitad de la clase, pero según el tiempo real solo media hora, todo parecía perdido y los minutos parecían retroceder… pero de repente algo sucedió mientras borrosas palabras sobre Leonardo Da Vinci se desplazaban por nuestras mentes, Marta Iglesias dijo: “Si, los espaguetis los inventó Da Vinci”, el sector terminal de la clase resucitó de su coma y esplendorosas trompetas reales sonaron en nuestras cabezas al son de ese comentario, todo cambió, pasamos del infierno al cielo en segundos y una frase de otro alumno anónimo (Alfons) me llegó al alma: “Por fín he aprendido algo, cuando llegue a casa le diré a mi madre, mamá los espaguetis los inventó Leonardo Da Vinci”.
gràcies Luis pels teus textos :)
Leer MásDuele la primera vez?(el primer dia d’universitat)
Avui és el primer dia de Blog. Primer missatge i per tan l’únic que puc fer és explicar una mica que tal està anant la meva vida:
- El més important ara és el recent divorci dels meus pares i que he entrat a estudiar Art Electrònic i Disseny Digital a ESDi.((Que val una PASTAAA!!)).
Sembla mentida, pero casi fa un any d’aixó i encara estic “aterrant” al ritme universitari i a la meva nova familia monoparental (on qui mana és ma mare).
No sóc filla ùnica, encara que amb mon germà no ens portem gaire bé… Però l’edat (la seva) del pavo consisteix en aixó, no? Els germans tenen una relació d’amor-odi…es clar!
I a la universitat em sento bastant bé, potser perque a batxillerat les vaig passar putes durant dos anys. Potser la gent no és el més sincera possible, i hi han envejes, rumors,…semblen unes marujes. Pero hi ha bona gent, com a tot arreu suposo.
El meu millor amic de la universitat es diu Luis i es LA CANYA! molt bon nano :)
Per començar no està malament no?
Leer Más