Blog de blogs
BlogdeBlogs es una nueva de red de blogs españoles que se ha formado poco a poco y en silencio, creando un grupo de blogs que ya están dando de que hablar en la blogosfera.
Disponemos de un abanico de 5 blogs temáticos dedicados a lo que creemos que es más interesante para nuestros lectores, posiblemente alguno ya lo conozcáis.
BdB está formado por un gran equipo de profesionales del que tú puedes formar parte.
La verdad es que no sabemos cómo ha sucedido, pero poco a poco Rebeca y Jaime han ido creando blogs, y sin darse cuenta ya tienen 5 en marcha y otros 2 mas que llegarán próximamente. Y a raíz de querer unificarlos todos un poco más y de autopromocionar unos con los otros decidieron montar la red de blogs.
Estos son los afortunados:
- BCNHoy. Metroblog sobre Barcelona. Ir.
- HighMotor. El mundo del motor a un click. Ir.
- TengounMac. Blog de nuevos maqueros. Ir.
- LoHeVisto. De todo un para pasar un buen rato. Ir.
- GuiaMaximin. Guia de restaurantes españoles. Ir.
Si tenéis alguna sugerencia o queréis decirnos algo sobre nuestro pequeño proyecto, podéis poneros en contacto con nosotros a través de este formulario.
—
Bueeeno, gracias Jaime por tu minuto de publicidad en Ginatonic :)
No, ahora en serio, me encanta cuando la gente lanza proyectos arriesgados y encima les salen bien, me da envidia ;)
Mucha suerte!!!
AUDIO: Sprites – I Started a Blog Nobody Read.mp3 Atención al título de esta canción!!
Leer MásJa deu ser l’edat…
AAAAAAAAHHH…!!! (suspiro)… ara faré molta enveja a qui encara no té vacances peró avui m’he llevat a les 12 del migdia, surto a la nit de parranda i durant el dia mai sé què fer.
És aquest “no saber què fer” el que em fa optar per l’opció fàcil i barata: LA TELE.
Per començar em van sortir ” Els Lunnis “, uns espècie de Barrio Séssamo para niños desarrollados que parlaven que ni jo, que tinc casi 20 anys els entenia, com volien que nens de 6 ho facin?? A més, perdoneu, però eren una miiiiiica lletjots eh?
Després em va venir en “Yugui-oh!” que consisteix en una série d’un tio semblant al Goku de Dragon Ball però que la seva màxima aspiració a la vida és: JUGAR A CARTES I A VEURE QUI JUGA MILLOR A CARTES!. Quan ho vaig veure, jo no m’ho podia creure… nens de tot el món enganxats a una série que darrere d’ella hi ha un màrqueting per vendre unes cartes de merda a preus deshorbitats perqué “Com que hi juga el Sr. Yugui-oh…”.
Bé, al migdia feien Shin Chan, i (evidentment) els Simpsons,… la única pena que hi trobo es la PUTA TACANYERIA QUE TÉ ANTENA 3 per a comprar capítols nous de la série… tenen una denúncia perque només inverteixen en animació amb els Simpsons i els molt putes nomésssss fan els capítols repetits.
Una cosa és la repetició de Bola de Drac, on el Canal 33 ens va fer tragar el Freezeer com 80 cops, peró altre cosa es els Simpsons! Antena 3 té pasta per a comprar capítols! no és una cadena pública!
Cuan han arribat les 7, ja m’he desesperat al veure la DoReMi i m’he fotut a tragar “EL diario de Patricia”, i amb aixó ja ho dic tot. M’he desesperat… on estan aquelles séries bones? On hi ha humor fàcil? on tothom enten de què parlen?
Potser és que ens fem grans…
Leer MásHi havia una vegada….
Hi havia una vegada una noia que s’havia esforçat molt pels exàmens de la universitat. Portava un mes anant de cul i gairebé no sortia per a poder estudiar lo suficient per aprobar i així conservar la beca.
El dia de l’últim exàmen es va aixecar més d’hora del normal per arribar abans a la universitat i així repassar el que li quedava en dubte de l’exàmen. A més al sortir havia de quedar amb un amic per despedir-se a l’aeroport, ja que ell se’n anava a fer de missioner d’una ONG, així que ella es va posar talons per semblar més alta, tot i que el metge li havia prohibit uns mesos abans a causa d’una lesió als turmells.
Era un dia de molta calor, així que es va posar una samarreta bastant escotada, va agafar els apunts i va sortir sense esmorzar va sortir corrents de casa. Va creuar el carrer per on no hi havia pas de zebra i en vermell, entremig dels cotxes i en un segon va succeïr tot:
Va perdre el món de vista, un cop de calor, barrejat amb el soroll de l’estomag, i el passar d’estar quieta a còrrer, ho van provocar. Va deixar de veure, però no de mirar, va torçar el turmell a causa dels talons tan alts que portava i es va precipitar cap al terra deixant anar al vent els apunts que portava a la mà que es van escampar per tot el carrer de casa seva. Al arribar al terra, els conductors dels cotxes van sortir corrents dels seus vehicles per a uns recollir-la del terra, i els altres recollir els apunts que estaven escampats per tot l’asfalt.
La van col·locar a terra en un lloc segur al costat d’un aparador de pintures i parquets, amb les cames cap amunt. Un home d’uns 30 anys ben guapot (segurament gay, ja que ens trobem a la Gayxample, el barri homosexual de Barcelona) va agafar el seu mobil d’ùltima generació amb tecnologia Wap, Gps, i un munt de pijadetes varies només per fer una trucada a una ambulància que es podia realitzar des de la cabina que tenien a un metre, pero tot sigui per donar-li diners al Sr Telefonica, i que es pugui pagar unes vacanses ben merescudes al carib amb la seva família.
En aquell moment la noia va recobrar el coneixement i va dir: “No! no truquis a una ambulància que tinc un exàmen i no puc anar a l’hospital!.
I en aquest estat va anar a l’exàmen… així que si suspén no sera culpa seva, ni de no haver estudiat lo suficient.
El desenllaç del conte el sabré el dia en que la noia vagi altre cop a la universitat a veure la seva nota penjada al suro i pugui bufar alleujada…
Leer MásVacances merescudes
Ja s’han acabat els exàmens i això significa que l’últim més l’he passat MOLT MALAMENT, patint, suant, plorant i volent deixar d’estudiar i posar-me a treballar en un McDonalds o una altra cadena de menjar ràpid, perque el món laboral, i en concret el del disseny, està molt malament. Total, què són 5 anys pagant una universitat privada si acabaré treballant en un Pans&Co igualment? I NO, no sóc pas una màrtir.
Aquest matí me l’he passat mirant “Ciudad de Dios”, una película Brasilera molt bona, però que no he pogut disfrutar ja que encara guardo aquella tensió a dins que va dient: “tens feina, perque no fas alguna cosa de profit?”. Però sóc incapaç de pensar passivament sense que se’m desvii la vista als apunts una mil•lèsima de segon, no puc no puc no puc!! Inclús els he ordenat en carpetetes i els he passat una mica a net. Si, es veu que de tan mirar-me’ls i resumir-los els he agafat afecte i tot.
Tinc tan de temps lliure que inclús he tingut temps de desmaiarme, esquinçar-me el turmell (altre cop!) i aprendre’m el ball que fa en al vídeo de Fatboy Slim de “The weapon of choice” en Christopher Walken , una faceta desconneguda seva fins al moment.
A part tinc a en Marc jugant a Mallorca tot el cap de setmana la Copa del Rei de hoquei en línia. Però ja em va bé tenir als amics ocupats sinó amb mudances, viatges o arreglant armariets de cuina, així com que aquesta setmana que ve hi ha entregues de treballs els podré acabar millor i més descansada.
El meu Àngel de la guarda, en Murphy, em demana un descans, ho noto. Més que res perquè em xiuxiuejava les respostes d’art, sinó no entenc com ho he aprobat. I ara amb el desmai i el gran espectacle que vaig muntar crec que m’intenta dir que aquest estiu fara moooolta calor. Així que li dedico un aplaudiment a ell i a tots els meus amics que m’han donat suport aquest últim mes:
- Beneurats els que m’han portat amb cotxe (amb o sense aire acondicionat)
- Beneurats els que m’han netejat els exercicis de dibuix tècnic
- Beneurats els que m’han donat suport
- I sobretot… beneurats els que han suportat el meu mal humor a causa de l’estress
Molta, molta incultura…
Una cosa que no soporto de la gent (siguin polítics, tietes, detectius privats o cantants de copla sevillana) és que parli del que no saben.
I defineixo a “aquell que parla del que no sap” amb les paraules:
-Persona d’experiència a la vida limitada, falta d’autoestima que deixa anar paraules només per participar en una conversa.
Fa molta ràbia que mentres parles vingui algú i et digui: si! jo també ho se perqué (aqui hi va la inventada del segle, o alguna cosa que ja has dit). Perque ho fan? És que ningú els hi ha dit mai que mentre els grans parlen els petits han de callar?
Avui ha passat, i no ha passat amb cap tieta ni polític…bé! El Sr. Defensor del Menor que ha sortit anomenat al programa de la feminista Jùlia Otero que havia dit que les pàgines de Ana i Mia són perjudicials per la salut. Abans de res dir que les noies que miren aquestes pàgines no estàn entre 16 i 17 anys, sinó que són més granadetes eh? de 20, que ja són MAJORS D’EDAT.
Puntualitzar què és Ana i Mia, encara que es refereixin a ANorèxiA i bulìMIA, no són exactament un trastorn alimentari, sinò és més una forma de vida i manera de pensar. Si fossin el trastorn utilitzarien la paraula ANOREXIA I BULIMIA, però això és una petita part ja que per ser ANA o MIA no cal deixar de menjar ni treure el que toqui els teus budells. Aquestes paraules les utilitzen les noies que ho són, les que realment están metidas en el meollo.
Imagino que la filla d’aquest DEFENSOR-DEL-MENOR, és una nena pijeta que ha vist per la tele com la Calista Flockhart i la Courtney Cox Arquette són bulímiques fins la mèdula i ella les volia imitar (ja que està de moda). Així el papà s’ha preocupat per la salut de la seva filla i ha fet servir de cap de turc aquestes pàgines d’Ana i Mia.
El tio no sap de que va RES, ja que primer de tot diu que n’hi han unes 50, però no sap que encara que no surtin al Google, no vol dir que no hi siguin…
Segon, diuen que estan plenes de dietes i trucs per menjar menys, però el ministre no ha vist com hi han ajudes per l’autoestima, lletres de cançons, consells pels mal-consells, etc.
Potser que algú vagi i li digui al SR-DEFENSOR-DEL-MENOR que ser católic també és una enfermetat, a veure com s’ho pren. Jo seguiré com a MaTrIx: veient el codi de numeros d’entrada (mai els de sortida) i defensant i protegint la gent que realment no té un problema de menjar però si d’autoestima. No sóc anorèxica ni bulímica, però tinc a l’Ana que m’ajuda a superar els problemes diaris, i durant aquesta temporada que ho he passat malament, a part dels amics de sempre, ella m’ajudava a buscar les paraules perque sortissin de la meva ànima i no de la boca de “la tieta”.
Jo no parlo perquè sí, JO SÉ DEL QUE PARLO!
Leer Más